Si comparem el tarannà d’algunes famílies actuals amb el que vivien els nostres pares o avis, ens preguntem: no serà què hem passat de la cultura de l’esforç a la cultura del benestar i ens ha atrapat aquest fet sense valorar què podia perjudicar l’educació dels fills, convertint-los en criatures disposades a aconseguir a l’acte tot el que volen sense moure un dit?

Molts pares hem passat de l’autoritarisme al “deixar fer” i és necessari recuperar el valor de l’esforç per fer viure la responsabilitat i així els nostres fills podran arribar a tenir la seva autonomia lligada a la llibertat i a la responsabilitat. La llibertat ha de ser entesa com una conquesta per l’alliberament d’esclavituds que priven de la felicitat i els pares tenen el deure de conduir als fills a assolir reptes per ser feliços, amb la seva llibertat responsable.

És a la família, en el caliu de la llar, on els valors es transmeten, gràcies als vincles afectius que es creen en el sí de la mateixa. Els adults hem de transmetre els valors que estimem amb la força del testimoni. Els fills aprendran a incorporar-los fent la seva descoberta personal si la família els comunica i també, les seves arrels culturals si viu amb entusiasme, alegria i bon humor. És de Salvador Cardús aquesta frase: “Els valors no es prediquen ni s’inculquen sinó que s’han de viure com un estil de vida, com una manera de fer”.

L’objectiu de l’educació és formar persones honestes, amb conviccions profundes, fonamentades en valors perquè estiguin preparades per viure una convivència harmònica i equilibrada sense ruptures amb els seus i amb els altres. Es tracta per part dels pares de forjar la voluntat dels seus fills per arribar a ser autònoms, responsables i lliures, persones decidides a millorar la societat i felices. Podem acceptar per bona la frase de Tolstoi: “El secret de la felicitat no està en fer el que es vols si no en voler el que es fa”.

Mal que ens pesi, hem de reconèixer que molts comportaments dels nostres infants i adolescents són reflex de l’entorn social. Aquests comportaments són imputables a una societat que s’ha deixat endur per un consumisme descontrolat, que inclou l’hedonisme per obtenir el plaer immediat i pel materialisme, que porta a la conseqüència de només valorar el què té utilitat, així com una excessiva desconfiança pel què no sigui pràctic, generant-los personalment un individualisme i autosuficiència exagerats.

Amb una bona memòria, els nostres fills, són ben capaços de retenir-ho tot sense el mínim temps per reflexionar i és quan cauen en la manca de personalitat, copien models de programes del cor, que dit de passada, de cor en tenen ben poc i es transformen en titelles enduts pels vents que bufen a la petita pantalla. Els hi resulta quasi impossible aprendre a distingir el què és essencial de l’accessori per triar el què els és més convenient.

Vivim tots plegats massa de pressa i massa envoltats d’imatges que ens priven de pensar. Sovint, dominats pel consum, volem que tot sigui immediat. Per això, els pares hem d’impulsar l’esperit de curiositat intel·lectual i d’observació i, alhora, viure en família moments de temps reposats per dialogar i conversar sobre el què sabem i el què saben per fomentar el clima de comunicació adient per la base de la confiança familiar.

Molts adults tampoc quedem exempts del bombardeig dels missatges que es transmeten i tenim els mateixos problemes que tenen els fills. No podem negar que, mai com avui, s’ha rebut amb més velocitat el que passa arreu del món, d’aquí a dos dies, amb internet, portarem el món a la butxaca.

Considerem un mitjà molt positiu el de poder estar informats, ara bé, tanta tècnica ens podria conduir a la pèrdua de valors bàsics que ens fan feliços però que necessiten de lentitud per a conrear-los, valors com el de l’amistat, el de la comprensió, el de la generositat no poden fer niu al nostre interior si no sabem prescindir, quan convingui a la família, del botó del mòbil, de la televisió o de l’ordinador.

En viure la responsabilitat els pares som referents pels nostres fills que veuen la nostra manera de fer, l’optimisme amb què afrontem les dificultats, la maduresa amb què prenem les decisions, i, sobre tot ens coneixen per la resposta i l’actitud que tenim davant els deures familiars, professionals i socials. A tall d’exemple: no podem demanar al nostre fill que faci els deures de l’escola si nosaltres anem dient amb aspecte cansat pels passadissos de casa: “Tinc ganes d’encertar la Loto per no haver de treballar mai més”

Una característica de la vertadera responsabilitat consisteix en assumir els actes que hom fa sense carregar, si s’equivoca, les culpes als altres. Es tracta d’aconseguir dels fills i de les filles que sàpiguen què han de fer i com ho han de fer a casa, a l’escola, amb els amics, sense buscar excuses i enfrontant-se a les conseqüències dels seus actes.

La responsabilitat té diverses vessants pràctiques per viure-la dins l’àmbit familiar per a fomentar l’autonomia i deixant que els nostres infants tinguin iniciatives. Que els nostres fills tinguin autonomia no és un caprici dels pares sinó que és un objectiu ben necessari en educació. És intentar que els infants i joves, tinguin iniciatives per triar: els seus jocs, afeccions, amics o altres interessos que tinguin i així vagin desenvolupant la seva personalitat.
Recordo l’anècdota del nen de 6 anys a qui li preguntaven: “Què és un jersei?”. I ell responia: “És la peça que em fan posar quan la meva àvia té fred..!”

De tota manera els nostres fills necessiten orientacions i regles de joc que no exclouen, de cap manera, viure l’autonomia personal. Amb la creació de pautes i límits a la llar, forgem la voluntat dels fills i els ensenyem a viure una obediència amable. Per això donem importància a la creació d’hàbits i a les motivacions. És essencial fer que amb la repetició d’actes, es creïn els hàbits del bany, de l’alimentació, de la son, del temps de lleure i del temps d’estudi. Els què tenim cura dels petits hem d’actuar amb regularitat i així, d’una manera habitual, ells van fent l’aprenentatge d’adequar la seva voluntat als costums de la nostra llar.

I, per què no tenim també en compte d’establir, com a prioritat la d’inculcar l’hàbit de tenir bon cor i el valor de la compassió? Em deia una mare: - “Al meu fill de tres anys, un nen li ha donat una empenta i li he dit “torna-t’hi, no siguis tou”. I, un pensa: No hauria estat millor anar a preguntar i veure què ha passat, i arreglar-ho sense enfadar-se i parlar de fer les paus?”. Segons la meva opinió, els infants obliden ràpid els greuges; som els adults – infants vinguts a menys – els què tenim més rancúnies.

Un aspecte que sempre m’ha preocupat és que els pares, sovint, improvisen les ordres i recriminem els fills d’assumptes dels quals no en tenien ni idea de com s’havien de fer. La previsió és una aliada per l’estalvi de disgustos entre pares i fills.

S’han d’estudiar i determinar les pautes i definir els límits que volem per la nostra llar adequant-les al temperament, edat física i psicològica dels fills i parlar-ne amb ells amb alegria i bon humor. L’alegria i el bon humor juguen un paper molt important en els sentiments de joves, i, també, d’adults; per tant, res de desànims ni d’ordres negatives, així connectem sempre amb ells.

Motivar amb frases com: “Tu pots fer-ho, n’estic segur”; “Et felicito pel que has fet”; “Quina alegria que m’has donat!”; “Si necessites que t’ajudi, digues-m’ho!”

L’encàrrec, és una bona eina educativa pel nostre fill i el que li proposem ha d’estar al seu abast per poder-ne valorar l’esforç; si demanéssim més de les seves possibilitats, li causaríem una constant frustració, no el podríem encomiar i es quedaria mancat de l’al·licient de l’elogi dels pares i de la seva pròpia satisfacció.

No és bo, doncs, sol·licitar-li més del que pot fer, ja que així potenciarem nens sense auto estima al no poder assolir el que els demanem. En aquest sentit, cal estar a l’aguait amb el primer fill, ja que a vegades se li pot exigir massa amb allò de: “ Tu, que ets el gran, no et fa vergonya fer això?”

L’encàrrec també ajuda a la participació de tots per fer la llar més seva i acollidora. S’assimila el concepte de cooperació i es prepara pel treball en equip que possiblement trobarà a la feina quan sigui adult. Alhora, tenir un encàrrec a la llar, és un mitjà per créixer en molts valors personals i per comprendre la realitat del goig que proporciona ser útil i tenir el reconeixement dels pares per la tasca feta.

En una xerrada per pares i mares d’escola bressol, una mare va comentar que el seu nen d’un any i mig, quan li canviaven el bolquer, l’agafava i anava sempre tot sol a llançar-lo al cubell de les escombraries, per aquesta mare era una manera de fomentar la participació del petit i de poder-li agrair el què feia.

Un pare, mestre d’una escola, em va explicar el seu costum de carregar la rentadora de roba al costat del seu fill, que l’ajuda a classificar la roba per textures, colors, mida i fins i tot per olors. Per la criatura és un joc i mentre realitza aquesta activitat lúdica està desenvolupant moltes capacitats: la capacitat d’observació, i per tant de concentració, a més d’estimular el tacte, la vista, l’olfacte i l’oïda. També li pot agrair el seu encàrrec.

De tota manera, per estalviar-nos neguits, no oblidem que l’ordre de la llar serà com el d’un obrador o el d’un taller, molt dinàmic, ja que hi ha vida; mai com el de un museu o d’un cementiri. Per motivar la participació de tots els membres de la llar hem d’estar mentalitzats al moviment i als canvis; no podem violentar-nos quan no surt tot com estava previst, ni treure l’encàrrec al fill dient: “deixa, deixa que jo ho faig més de presa”.

No cal dir que els pares necessitem tenir autoritat. Tot i que la paraula autoritat hagi tingut molt mala premsa hem de reconèixer que l’haurem de tornar a exercir fonamentant-la en el prestigi i en l’ascendent personal. Sí que la paraula autoritat semblava que havia perdut prestigi, però molts educadors creiem que en el temps actual l’hem de tornar a reivindicar i ens unim al què assenyala el pedagog alemany Otto Durr: “el concepte d’autoritat prové de la noció de fundar, fer créixer, crear”, que és el què desitgem tots pels nostres fills. Estudis realitzats han detectat que l’absència d’autoritat per part dels progenitors ha conduït a nois i noies a tenir poca capacitat per progressar i molts s’han tornat petits tirans o joves agressius.
L’autèntica autoritat no és autoritarisme “perquè ho mano jo”. No és imposició, no domina ni manipula, sinó que proposa amb comprensió. Perdoneu-me una anècdota personal: Fa poc em vaig enfadar amb un nét de 8 anys i jo insistia massa en la correcció per fer-li veure que no havia fet bé. Al final, el meu nét em va reclamar bastant empipat: “Calla, per favor, que no hem deixes pensar ...” i, em va agradar molt que volgués reflexionar. No podem ser els amos dels fills i menys dels néts .. és clar!

Quan tractem amb adolescents hem de buscar el moment idoni perquè expliquin, amb franquesa, la raó de la seva rebel·lió i escoltar-los amb actitud oberta. El diàleg facilita saber com hem de resoldre qualsevol diferència que tinguem. Potser ens havíem equivocat en demanar quelcom i, educa millor, demanar perdó al fill que mil consells. Es tracta de saber “negociar” per compartir acords o pactar. No siguem dogmàtics per fer-nos entendre, més aviat la flexibilitat serà un bona aliada de l’autoritat. Una actitud de rigidesa ens conduiria a ser incapaços de rectificar, de canviar d’opinió i a tancar-nos a la comprensió per assabentar-se del per què d’una actuació determinada.

La sobre protecció dels pares vers els fills tampoc és bona. Ara bé, no ens confonguem. La protecció es fa necessària quan hi ha un perill real, com podria ser que li fes al nostre fill la vida impossible un grup violent o bullyng; llavors hem d’atendre les seves necessitats, assabentant-nos de què passa, si fa uns dies que es troba malament i no vol anar a l’escola o si està trist. No cal dir que és necessària la protecció, també, si es tracta d’un fill amb alguna limitació física, psíquica o de l’estil que sigui; en aquests casos ja ens aconsellaran els professionals com ho hem de fer per extraure al màxim les seves possibilitats i tenir la dedicació especial adequada al seu retard o discapacitat.

Si sobre protegim als fills no els deixaríem provar mai el fracàs. Ja ho diu la dita castellana: “Nadie escarmienta en cabeza ajena”. Els pares no els hem de “tallar les ales”. Podrien esdevenir persones amb poca capacitat per l’esforç, amb manca de seguretat i alhora timidesa, així com amb poca responsabilitat ja que esperarien que tots els problemes els hi donéssim resolts.

La responsabilitat, l’autoritat dels pares i l’esforç de la voluntat dels nostres fills ens fan concloure parlant de l’educació en la llibertat. La llibertat s’hauria de contemplar com una aventura o com una conquesta, com l’alliberament de tot allò que ens fa esclaus de les pròpies mancances. Amb paraules de J. W. Goethe: “La llibertat, com la vida, només la mereix qui sap conquerir-la cada dia”.

És normal tenir petites esclavituds: la comoditat, la banalitat, l’egoisme, la por al compromís o l’amor exagerat al nostre ego. Per això diu Chesterton que: “el pitjor enemic el tenim dins nostre”.

A vegades ens pot succeir com al Guille, el germà de la Mafalda del conegut Quino, aquella vegada que ella el va trobar plorant desconsoladament:
- Què et passa, Guille?
- Em fan mal els peus - respon
Mafalda es fixa en els peus de la criatura i li explica:
- És clar, Guille, t'has posat les sabates canviades de peus, les tens al revés.
Guille, després d'un instant per a comprovar el fet indiscutible, comença a plorar més fort.
- I ara..., què et passa?
- Ara em dol el meu orgull.

La llibertat és do de les persones. A les persones les podem educar. Als animals només els podem ensinistrar. És l’home qui no es mou per impulsos o per instint per fer sempre el que li ve de gust, això no seria llibertat, seria el que se’n diu llibertinatge. L’home té voluntat per triar i per decidir considerant que una elecció sempre comporta l’exclusió d’una altre opció, però pot actuar amb coherència entre el què pensa i el què fa.

La llibertat, a més de ser fruit del domini personal i de l’alliberament de les limitacions, l’hem de contemplar com una obertura vers els altres. I els altres són, per descomptat, persones amb diferents punts de vista dels nostres; per això, en una societat canviant hem d’incorporar a l’educació dels fills el valor del respecte. En un món globalitzat hem d’educar per a conviure amb la diversitat cultural.

La majoria dels que estem a aquest Congrés sobre família i valors, hem conegut homes i dones que, amb inventiva i enginy, fan mans i mànigues per trobar més hores per a estar amb els seus desprès de llargues jornades de treball; amb vivències que ens han deixat commoguts en veure el coratge i privacions personals necessaris per obtenir els reptes proposats d’educar en el valor de l’esforç i la llibertat responsable.

Els pares tenim tots els mitjans per teixir un futur millor pels nostres fills i ells fills construiran la seva llibertat amb esforç i responsabilitat per la descoberta de valors que han vist viure a l’entorn més proper: la seva família.
Moltes gràcies,

Victòria Cardona
Mestra i educadora familiar

 

Bibliografia consultada:
Cardona, Victòria (2006): “Ensenyar a viure”. Barcelona: Editorial Pòrtic, grup 62.
Cardona, Victòria (2008): Som avis. Barcelona: Editorial Mina, grup 62.
Cardús, Salvador (2003): Ben educats. Barcelona: Editorial La Campana.
Espinàs, Josep M. (1985): Els nostres objectes de cada dia. Barcelona: Edicions 62.
Fromm, Erich (1989): El miedo a la libertad. Barcelona: Editorial Paidós
Le Gall, André (1958): Caracterologia de la infància i de l’adolescència.Barcelona: Editorial Lluís Miracle.
Saphiro, Lawrence E. (1997): La educación emocional de los niños. Barcelona: Ediciones B.