Si els renyéssim sempre, si trobéssim que tot ho fan malament, si sovint estiguéssim alterats i enfadats quan som a casa i no reflectíssim l'alegria de gaudir de la seva presència, seria fàcil que els fills, en trobar-se poc agradables als seus pares, perdessin autoestima; i en perdre-la, no serien capaços d'enfrontar-se als reptes que els sorgiran al llarg de la seva vida. Per tant, per fomentar la seva autoestima hem de recordar que tota persona, i especialment els nostres fills en arribar en aquest món, s'han de saber acceptats, estimats i valorats.

Volem afavorir l'autoestima dels fills, perquè sabem que, si la tenen, poden anar tranquils per la vida i superar totes les dificultats que se'ls presentin. Per descomptat que la nostra actitud ha de ser positiva, i en parlar, actuar, informar i motivar els nostres fills, transmetre’ls la nostra comprensió.

Enumerarem els tres factors que influeixen en aquesta manera de fer:

1. Acceptació total, incondicional i permanent. El nostre fill és una persona única. Té qualitats i defectes, però hem d'estar convençuts que el més important és que capti l'afany de superació i la il•lusió de cobrir petits objectius de millora personal. Les qualitats són agradables de descobrir, els defectes poden fer perdre la pau a molts pares, però es poden arribar a corregir amb paciència, perquè acceptem totalment la seva forma de ser, incondicionalment i per sempre. A més, no és cert que a voltes d’un defecte en neix una qualitat o d’una qualitat un defecte. Jo tinc una amiga tan ordenada que perd sovint els nervis i no sap conviure amb pau perseguint tot el dia a la seva família, per deixar les coses sempre al seu lloc. També tinc un conegut amb el defecte del desordre, que sempre està a punt per deixar el que fa, com tal com quedi, per escoltar als seus fills. La serenitat, és un bé preuat conseqüència de l'acceptació i això vol dir actuar independentment del nostre estat d'ànim. En circumstàncies de més dificultats, com serien les de tenir fills amb alguna discapacitat, s'haurà de procurar crear l'acceptació plena no només dels pares sinó també dels germans i familiars, amb la convicció que repercutiran tots els esforços en bé de la diferència que tindrà aquest nen o nena.

2. Estimació. El nostre testimoni d'estimació constant i realista serà el millor ajut perquè els nostres fills assoleixin una personalitat madura i estiguin motivats per rectificar quan s'equivoquin. En estimar sempre haurem de corregir la cosa mal feta, ja que en avisar donem la possibilitat de rectificar i, en tot cas, sempre haurem de censurar el que està mal fet, mai la persona. L'amor és la base de la família i la millor escola per aprendre a donar-se i a rebre. El nostre fill i filla és un do, un obsequi a qui cal donar tota la nostra vida amb generositat, afecte i agraïment.

3. Valoració. Elogiar l'esforç del nostre fill sempre és més motivador per ell que fer-li recriminacions constantment. Certament que de vegades, davant de les desobediències o de les males respostes, podem perdre les formes, però els grans hem de tenir la voluntat d'animar encara que estiguem cansats o preocupats; per això, en cas de perdre els nervis, el millor és observar, pensar i quan estiguem més tranquils dir, per exemple: “això està bé, però pots fer-ho millor”. Durant el temps que estem amb els fills sempre tenim ocasions per valorar el seu esforç, no demanar-los més del que poden fer i ajudar-los a millorar veient la vida amb un sentit esportiu. Hem de procurar que aprenguin a acceptar-se i que amb optimisme superin les seves dificultats. D'aquesta manera, aconseguirem que sàpiguen que els estimem pel que són i seran capaços de desenvolupar al màxim totes les seves capacitats personals. Hem de dir el que està bé, sense donar cap qualificatiu al nen o a la nena. El millor sempre és censurar o lloar el que ens sembla ben fet o mal fet, però mai ofendre la persona. Una actitud positiva i comprensiva per part nostra incrementarà la seguretat dels nostres fills i filles.