Ja es veu que per comunicar-se no es necessiten paraules, sinó que es necessita afecte i que hi hagi un clima de confiança i ¿com aconseguim aquest clima?.. Podem reflexionar-ho, ja que es fa molt difícil rebre la confiança dels nostres fills si no fem un esforç per ser acollidors i estar tranquils i de bon humor a l'hora de comunicar-nos. Es imprescindible comprendre els nostres fills; saber intuir què els preocupa, que ens volen dir o què necessiten. La base de la comunicació, és estimar, interessar-se per les seves coses i ajudar a que ells sols vagin resolent les seves dificultats. Quan hi ha confiança s'actua amb calma, no s'improvisa i es dóna pau.

Hi ha moltes virtuts que poden ser útils per ajudar la comunicació, amb el clima de confiança adient, que afavoreix el diàleg, base de la comunicació, però jo en destacaria dues: la sinceritat i la discreció.

1. La paraula sinceritat es deriva del llatí ''sine cera'' (sense cera) referint-se als ungüents que utilitzaven les dones romanes per dissimular les seves arrugues. Doncs bé, per viure la sinceritat hem de recordar a Sant Pau que ens diu ''sigui el vostre sí, sí i el vostre no, no.'' Sinceritat és dir sempre amb claredat el que es fa, el que es pensa, el que es viu. Els nostres fills han de veure que nosaltres som sincers sempre. Per això cal que reflexionem i ens preguntem : Quantes vegades hem deixat incompleta una promesa o una reprensió que havíem anunciat als nostres fills?... Quantes vegades ens han telefonat i, per comoditat, hem fet dir que no érem a casa?... Quantes vegades hem espantat als petits dient '' que ve l'home del sac'' i lògicament encara l'esperen?...O altres mitges veritats, que no deixen de ser mentides que malmeten la confiança.
La nostra sinceritat ha de ser exemplar, la veritat ha de ser objectiva, clara. Per exemple, si ens equivoquem, demanem perdó i ho reconeixem; això és més educatiu pel fill que molts sermons i consells repetitius. De vegades els fills no són prou sincers amb nosaltres per no quedar malament o perquè tenen por que tinguem una reacció desmesuradament enfadosa amb el que ens diuen.

Sobretot a l'adolescència hem de ser pacients i estar preparats per que ens expliquin el més impensable sense perdre els nervis. El que és més important sempre és que els fills ens diguin la veritat, encara que de l'ensurt rebut ens quedéssim sense alè. Amb totes les dades reals del problema, no ens equivocarem a l'hora de buscar solucions plegats i reforçarem la confiança mútua.

2. La discreció; avui, més que mai, es fa palès que els pares hem d'aprofundir en aquesta virtut, que no es freqüent a l'ambient actual. En el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra, trobem aquesta definició de discreció: ''reserva en les accions i en les paraules, reserva del que no fa sinó allò que convé de fer, del qui no diu sinó allò que convé de dir, que sap callar allò que li ha estat confiat.''
Molts fills es queixen que els pares, o bé per vanagloriar-se, o bé per queixar-se expliquen les confidències que ells els han fet. Ja es veu que aquest seria un defecte que influiria en la confiança que ens haurien donat els fills; ni més ni menys seria '' ventilar'' les seves emocions; tampoc els fills entenen les ironies ni bromes sobre les seves ''coses'', per tant no convé dir el que ens confien i hem de considerar que per ells allò és molt important, encara que als grans ens semblés de poc valor.

Amb la virtut de la discreció neix el discerniment, per saber quan és prudent preguntar, o quan cal esperar per fer-ho, ja que cal respectar la intimitat del fill i tenir paciència per rebre la confidència. També distingir el moment en que és convenient donar el consell oportú. Penso que quan un nen petit té una '' pataleta '', veritat que és molt difícil corregir-lo si ens posem a cridar com ell i perdem els nervis?. Amb els fills més grans hem de fer el mateix, és senzillament passar per alt el moment d'ofuscació i buscar el temps per dialogar amb calma i serenitat. Una persona discreta no imposa, no coacciona sinó que observa i ajuda a millorar reconeixent que ella també té defectes; per tant, no es sobta de res, i, amb aquesta comprensió anima al seu fill a la sinceritat.

Per concloure, podríem dir que l'objectiu de procurar fixar-nos en la sinceritat i la discreció, és ajudar a que hi hagi el clima de confiança adient que faci dels pares bons amics dels fills, als qui els fills poden explicar els seus ideals, els seus problemes, les seves alegries. Comencem a interessar-nos pel que els preocupa de ben petits i així fonamentarem la franquesa del demà.

Com que la comunicació és la base d'unes bones relacions familiars en el proper capítol aprofundirem en com hem d'escoltar, com mantenir un bon diàleg i en alguns errors freqüents que poden malmetre la comunicació entre pares i fills. Expressament il•lustro sempre aquests temes amb fotografies amb nens petits ja que crec que els pares que s'interessen pels fills menuts, també seran capaços de comprendre els canvis d'humor i les inquietuds dels fills adolescents.