1.-. Projectar-se en els fills: De vegades pot succeir que projectem en els fills les nostres debilitats, limitacions o frustracions. Per exemple, és bastant corrent que si hom no ha triomfat professionalment en una carrera, o no ha pogut estudiar una matèria determinada, es desitja que no es repeteixi aquesta experiència, sense comptar amb la peculiar manera de ser de cadascú i s'obliga a canviar d'opció al fill o a la filla. També pot passar respecte al caràcter, sense tenir en compte que tots som diferents. La conclusió a que arribaríem és que no es pot programar la seva vida, s'ha d'educar la seva llibertat, amb respecte per la seva individualitat i descobrint les seves particulars possibilitats.

2.- Sobre proteccionisme: Consisteix en un concepte exagerat de l'estimació que no permet que el fill o la filla tingui la possibilitat d'equivocar-se, ni de fer quelcom per pròpia iniciativa. La protecció es fa necessària quan hi ha un perill real pel nen o nena, llavors tenim l'obligació d'atendre les seves necessitats. Però això no es pot confondre amb intervenir contínuament en les seves decisions. Del que es tracta és que tinguin la oportunitat de conèixer per si mateixos el risc de la llibertat i que trobin les solucions adequades després d'un fracàs. El mal resultat educatiu d'aquesta sobre protecció és la baixa auto estima i la manca de seguretat de nens i nenes que esperen que tots els problemes els hi donin resolts.

3.- L'autoritarisme: El porten a terme aquells pares i mares que tenen por de perdre el control de tot i utilitzen ordres, crits o amenaces per obligar a fer quelcom. El senyal d'aquesta manera de fer és l'arbitrarietat, s'ordena qualsevol cosa, sense reflexionar abans si era convenient i sense explicar les raons de l'ordre que es dóna. Tot és per imposició. La seva autoritat és la llei del més fort, frases com: ..."perquè t'ho mano jo, o perquè sóc el teu pare o la teva mare"..; és un abús de poder i la màxima anul•lació de la personalitat del fill o filla. Només aconsegueixen el desconcert de la mainada o la desobediència dels joves. El missatge que transmeten és de molt poca comprensió vers les necessitats i sentiments dels seus: per tant, el resultat educatiu és forjar persones amb timidesa o una gran rebel•lia.

4.- La rigidesa: Aquesta actitud porta a ser incapaços de rectificar, de canviar d'opinió; no s'està disposat a escoltar ni a assabentar-se del perquè d'una actuació determinada. Es creu que sempre es té la raó, sense respectar el fill o filla . La base de la bona comunicació és la confiança on hi ha diàleg. S'aprèn dels altres sempre, ja que fills i filles poden tenir idees diferents a les dels seus progenitors i, no per això, deixar de ser bones. El contrari de la rigidesa és la flexibilitat per saber valorar el que és important permanentment, o bé allò que només ho és temporalment.

Es primordial per viure l'autoritat vertadera, una acceptació profunda de cada fill i filla i la il•lusió per augmentar les seves capacitats, tot amb una exigència comprensiva vers la seva personalitat. Els límits i les normes de l'àmbit familiar hauran de ser presentades amb serenitat i paciència. Cadascú haurà de pensar quines són les seves prioritats en aquest important tema.