És a partir de 4 anys que la mainada reconeix el que està bé i el que està malament i, quan tenen ús de raó, són capaços de raonar-ho. Reflexionem en aquest context si som capaços de fer distingir el que està bé del que està malament i si els progenitors i els familiars de l’infant que es vol educar són un referent adequat, que proporciona pautes i models d’actuacions coherents amb els valors que es volen transmetre.

Per educar la voluntat analitzarem dos aspectes. Hauríem de recolzar-nos en la creació d’hàbits i en les motivacions, tot embolcallat amb un clima de confiança en l’àmbit familiar on siguin presents la comunicació i el diàleg.

1. Creació d’hàbits.

En la primera infància és quan s’han d’inculcar els hàbits i així, d’una manera habitual, els infants van fent l’aprenentatge de l’esforç. Lògicament cada família té el seu estil de vida i les seves circumstàncies, si bé s’hauran de tenir unes regles de joc a la llar per fer-se obeir i fer més agradable la convivència de tots. El costum de complir el que està establert a la mateixa hora és necessari, si bé alguna vegada es podrà tenir la flexibilitat de fer algun canvi, però per uns fets extraordinaris i, com que els infants viuen el moment, és aconsellable ser previsor i avisar-los amb temps.

L’ordre és fonamental en l’educació. Tenir uns horaris per llevar-se i per anar a dormir, per a l’hora dels àpats, per al temps de lleure, per a l’estudi, per recollir les joguines... És convenient organitzar-se tenint en compte les possibilitats i limitacions reals, no fos cas que per massa perfeccionisme ens equivoquéssim a l’hora de marcar-nos objectius a aconseguir, i no els poguéssim assolir; per això es fa palès que s’ha de preveure l’horari del dia de festa (que també n’hi ha d’haver) i l’horari del dia de feina, posant-se d’acord per repartir-se les tasques; l’experiència ens demostra que moltes vegades recau tot sobre la mare, però el pare no pot estar absent de l’educació i ho ha de compartir tot. L’ordre d’una llar no serà el d’un museu ni el d’un cementiri, ja que hi ha vida i, per tant, hi ha moviment; més aviat serà l’ordre d’un obrador, on l’estimació dels pares vers els fills marcarà els límits del que s’han proposat. La voluntat dels fills s’enfortirà, si la van exercitant amb el compliment de les seves obligacions, amb encàrrecs que es poden anar canviant i revisant, i dels quals parlarem més endavant.

2. Les motivacions.

Els nostres fills i filles han de tenir el desig de complir allò que demanen els pares i que els ajudarà a fer-se responsables. Com que normalment desitgen que el pare o la mare estiguin contents, una actitud positiva els animarà a l’obediència i a complir les normes establertes amb més il•lusió. En aquest tema, convé recordar que l’auto estima és necessària per obeir amb més promptitud. Hem de tenir molt clars els objectius de la formació que volem donar als infants i adolescents, i els valors que els volem transmetre. Els reptes que volem que es plantegin han d’estar al seu abast per poder-ne valorar l’esforç; si els demanéssim més de les seves possibilitats, els causaríem una constant frustració, que els deixaria mancats de motivació per dur a terme allò que han de fer; per això s’ha de conèixer amb profunditat cada fill o filla, i pactar i dialogar per arribar a acords.

Per part de la família, els elements que contribueixen a incrementar la motivació dels infants i adolescents són, entre d’altres, la confiança, el bon humor, l’alegria, la paciència, la generositat. Com sempre, es tracta de ser un bon referent per als fills i d’esforçar-nos perquè els valors siguin transmesos pel testimoni personal.

Sovint ens trobem que els costa el compliment del deure, ja que no tenen el desig o les ganes d’esforçar-se; per això és convenient fer-los veure que el que se’ls demana és quelcom que els reportarà un bé. La voluntat actua quan la intel•ligència fa veure que allò que es proposa és bo. Quan donen ordres, el pare i la mare ho han de fer d’una manera positiva. Per exemple, si diem a un infant: “No facis soroll; no juguis amb això, que molestes”, l’ordre és negativa i només aconseguirem disgustar-lo; en canvi, si li diem: “Quina altra joguina vols? Mira, potser amb aquesta farem menys soroll, el teu germà petit no es despertarà i així la mare ho agrairà...” La seva motivació ha estat doble, d’una banda ho farà per amor a la mare i, de l’altra, farà un bé al seu germà. No cal dir que la mateixa escena, per a un adolescent, es presentaria amb una actitud més participativa i de suggeriment.

L’educació de la voluntat, pels educadors –pares i professors–, té la finalitat de fer assolir l’autonomia del que s’educa. Aquesta autonomia està relacionada amb la responsabilitat de saber adquirir compromisos per al compliment del deure de cada etapa de la vida.