L´àvia, la gran conciliadora
Escric una breu reflexió pensant en el paper dels avis però especialment és un homenatge a tantes avies que o bé per que estan jubilades o bé per que no havien treballat fora de casa –a la llar si i molt- concilien la vida de treball de les seves filles o nores, donant tranquil·litat a les famílies gràcies al seu bon cor. De tota manera és molt ben recompensada la seva feina; només cal escoltar a molta gent jove quan parlen de l’àvia; si es fes una enquesta veuríem que resultaria un alt percentatge de nois i noies que l’estimen molt.
Llegíem a la premsa una notícia colpidora: uns avis salvaven en un accident ferroviari els seus dos néts de 6 i 8 anys. Ells van donar la seva vida al protegir amb els seus cossos els dels petits. A mi em va recordar aquella frase de l´Evangeli: "No hi ha amor més gran que el d´aquell que dóna la seva vida pels seus amics", i vaig pensar en tants d´altres avis que també la donen minut a minut, dia a dia, per a que els fills dels seus fills rebin tendresa i afecte davant les absències necessàries dels progenitors. Segurament, els avis, que van morir amb tanta generositat, havien també dedicat molt del seu temps a aquells petits. Aquell gest no era fruit d´un impuls sinó de l´estimació real envers Abdelaziz i Olia, nom dels supervivents d´aquest fet real.
Avui es parla molt des del punt de vista mèdic de la "síndrome de l´àvia esclava". L´àvia que només procura pels fills, que no s´atreveix a dir que està esgotada per l´excés de responsabilitats en que es troba immersa, i que no es queixa perquè té por de no ser útil. Finalment, amb aquesta situació acaba emmalaltint. Es possible que això succeeixi perquè les avies segueixen tenint el mateix esperit maternal de quan eren mares (es diu que són dues vegades mares) i creuen que tenen més coneixements que els seus fills. En canvi, degut a l´edat, els costa més recuperar-se de l´esforç físic. En algunes ocasions, l´avi pot ser el gran absent en aquesta tasca, ja que, degut a defectes d´altres èpoques, ha deixat tot el referent de la llar a la seva dona i s´inhibeix totalment d´ajudar.
A l´hora de parlar d´ajuts, és millor utilitzar la paraula compartir. Compartir els fills. Compartir els néts. Per tant, compartir la feina, compartir les afeccions, compartir els bons moments i els no tan bons, compartir el que es té i l´experiència. Quan un sap demanar complau l´altre perquè pot compartir. Les àvies han de saber demanar ajuda a temps, abans que per esgotament no puguin fer res més. I els fills joves, que necessiten de l´àvia, han d´estar més atents a les seves necessitats afectives i físiques i agrair-li el que fa per ells.
Per transmetre serenitat i pau al matrimoni jove, s’ha de ser molt prudent i no interferir en les seves relacions. L´autonomia i la independència dels fills casats s´ha de valorar molt, així com els objectius educatius que tinguin pels seus fills s´han de respectar, ja que la responsabilitat és d´ells i no dels avis. Aquest fet no exclou que quan els néts siguin a casa dels avis hagin de seguir l´ordre material que sigui costum a la casa dels grans. En aquest tema, per no tenir problemes de generacions, s´ha de mantenir una bona comunicació entre avis i fills, sabent passar per alt petites banalitats, distingint el que és essencial del que és accessori.
L´hàbitat natural de la persona és la seva família. Per això, es fa palès que allà on prioritàriament la gent gran és pot trobar realitzada és amb els seus. No es pot centrar en ella mateixa, ni parlar sempre de que les coses han canviat massa, sinó que s´ha d´adaptar amb flexibilitat a aquests canvis. Tots hem vist l´afinitat que hi ha, en moltes ocasions, entre un adolescent -l´edat de més inseguretat- i els seus avis.
Veure cada dia la felicitat dels avis, que mesurant les seves forces són capaços de donar tota la seva saviesa i tendresa als petits que van arribant a aquest món dóna molta alegria. Per dur a terme tot el que hem reflexionat cal tenir una actitud positiva, per resoldre problemes sense susceptibilitats, i una actitud participativa per saber donar i rebre. No fos cas que anéssim passejant-nos per casa dient: "pobreta de mi, com pateixo i tan poc que em queixo".
Gràcies àvia per saber estar amb els petits, per cantar cançons per adormir-los, per anar a l’escola a buscar-los, per explicar sempre el mateix conte, per comunicar-te amb l’adolescent que està una mica desorientat, per la nit que has guardat els meus fills per jo poder sortir amb el meu marit. Gràcies per transmetre les arrels cristianes del meu país tot i que jo m’hagi despistat una mica. Gràcies per haver-me donat la vida i la possibilitat de jo també formar una família. Gràcies, gràcies, gràcies
Victòria Cardona
Escriptora i educadora familiar
